La Veu de les Muntanyes

Molt motivat de veure teloners no anava, i ja m’havia agafat quasi una hora de marge per arribar a la Sala Samandra sabent que em perdria almenys els primers teloners. I dels Arkona tampoc em va motivar massa el que feien, tot i que va molar l’última que van fer Yarilo. Però també hi devia ajudar l’explosió d’eufòria sobtada del públic. No començava massa prometedora la nit, tot i que vaig moderar-me en començar a beure.

Arkona en plena actuació.

A la barra un «entès» dient que «abans es feien les gravacions per pistes…», i pontificant que «els primers teloners d’Eluveitie omplirien a petar el Sant Jordi». Se’m feia difícil de creure ambdues afirmacions, així que al cap d’uns dies em vaig mirar què tal eren els Skálmöld per YouTube, i sembla que devien ser més contundents que Arkona, però al igual que ells tiren molt de sintetitzadors i per tant dubto que em motivessin massa més. No crec que omplissin el “Sant Jordi”, però mai se sap.

Així que tocava omplir l’espera abans que toquessin Eluveitie. La zona de parades s’anava col·lapsant, però abans que ho col·lapsés la gent, vaig poder donar una ullada al material exposat. Amb tot, passava molt de fer cua per pixar al costat de power-metaleros i gent nostàlgica del metall «clàssic» dels ‘80. No m’eren massa de fiar. No recordo massa com vaig omplir aquell espai de temps, suposo que rebent trucades de la gent que sabia que estava d’aventura preguntant-me si havia arribat bé a l’inici de la qual. Segurament també el devia omplir enmig d’una de les millors coses del concert que era la quantitat de suïssos dispersos pel públic.

Fins que començà Eluveitie. I ja de bon començament no deixaven cap dubte que Eluveitie té per ara una de les carreres musicals més coherents del folk-metal. Per esvair dubtes, mirava al meu voltant i devíem ser una desena els que no portàvem gaire pinta de #jèvits i que dispersos per la sala no perdíem detall de la gran actuació.

Vaig arribar a gaudir tant del concert que com em van aconsellar fa anys, a la meitat del concert em vaig proposar ràpid que abans de gastar-me els diners en alcohol havia d’anar corrent a la la seva parada per comprar-me el Origins (l’últim disc d’Eluveitie).

Immers en tota l’emoció, se’m va quedar força gravat que Eluveitie van decidir traduir The Call of the Mountains per La Veu de les Muntanyes. Cosa que pel que he vist han anat fent a diverses ciutats europees que n’han traduït la tornada segons l’idioma local, com per exemple al francès L’Appel des montagnes o a l’italià Il Richiamo dei Monti.

Potser una de les coses que em va sorprendre és que malgrat el públic estava molt entregat, no li vaig acabar de trobar la gràcia a que fessin aquella mena de cercle o quadrat (des de la meva posició no ho vaig copsar del tot) enmig del públic i que després al retrobar-se no fessin més que abraçar-se i ni es veiés cap motivat saltant per sobre els demés. Bé, tampoc és que veiés massa gent consumint a la barra i pels coneguts que em vaig trobar no sembla que a mitja setmana gaire gent s’animés a consumir massa alcohol i euforitzant-se per arribar a far tal tipus d’exhibicions públiques d’entusiasme musical.

La sala Salamandra 1 va retrunyir, es van sentir «Independència!» i la contundència de Sucellos cap a l’inici del concert i la complicitat amb Inis Mona cap al final arrodonien un concert magnífic. Vaig al·lucinar bastant i va valdre molt la pena realment.

I el vídeo que demostra que vaig ser-hi:

https://www.youtube.com/watch?v=WckBMtfJt4o

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.